“Cooperatives i mútues, benestar per al segle XXI” Article d’Agustí Alcoberro

Com els catalans vam construir un Estat del Benestar al marge de l’Estat espanyol


agustialcoberro
Agustí Alcoberro

Al llarg del, temps, la dependència d’un estat que no és el nostre, i que sempre ens ha estat hostil, ens ha obligat a espavilar-nos com a país. La societat civil catalana ha hagut de generar institucions i projectes que probablement haurien correspost a un estat propi. Això és particularment evident en l’àmbit dels serveis socials i del benestar. Sense els recursos d’un estat, el país ha hagut de construir xarxes de solidaritat pròpies d’una societat moderna i disposada a encarar els reptes del futur. Però aquest model popular i català va patir la greu garrotada de 1939.

La industrialització de Catalunya, a partir de la dècada de 1830, va generar una societat essencialment diferent, i amb necessitats pròpies. L’Estat espanyol, ineficient i centrat en un model econòmic antic, es va revelar incapaç d’atendre les noves demandes socials. En aquest context, els sindicats obrers i també altres institucions socials van haver de construir una mena d’estat del benestar a l’ombra. Una de les primeres funcions dels sindicats contemporanis va ser la creació de mutualitats, o entitats d’ajuda mútua, destinades a ajudar els seus socis en cas de malaltia, atur o altres necessitats.

Ja a mitjan segle XIX, es van estendre les cooperatives de consum, que pretenien fer accessibles a la classe obrera un gran nombre de productes. En els anys següents, també van aparèixer les cooperatives de producció, que alguns sectors llibertaris van veure com una alternativa al capitalisme. A les cooperatives, tots els socis en són accionistes i, doncs, en són alhora treballadors i empresaris.

L’escassa aposta per l’escola per part de l’Estat liberal espanyol va convertir l’analfabetisme en un mal crònic. Això explica l’enorme difusió de l’escola religiosa i de les escoles privades a Catalunya. També des del moviment obrer es va intentar respondre a aquesta situació amb la formació d’acadèmies i d’ateneus, on els treballadors i treballadores podien estudiar després de les llargues jornades laborals.

Per una via similar, la classe obrera va poder accedir a l’assistència mèdica mitjançant la creació de mútues. Aquest va ser el cas de la Quinta de Salut l’Aliança, una cooperativa sanitària creada el 1904 i que els anys següents es va estendre àmpliament.

La previsió de la vellesa, i el foment de l’estalvi entre la classe treballadora van ser un dels motius de la creació de la Caixa de Pensions per a la Vellesa i d’Estalvis, també el 1904. L’entitat, liderada per l’advocat catalanista Francesc Moragas, va néixer després de les dues vagues generals de 1901 i 1902, i pretenia garantir un futur digne a les famílies obreres.

L’obtenció de les primeres cotes d’autogovern, amb la Mancomunitat de Catalunya (1914-1924) va permetre eixamplar l’economia i els serveis socials. La Generalitat republicana (1931-1939) va fer un salt extraordinari en aquest terreny. Durant la II República, el regidor d’ERC a Barcelona Roc Boronat va crear l’Associació de Cecs de Catalunya i el cupó dels cecs, que va permetre garantir una vida digna als discapacitats visuals i a altres col·lectius històricament marginats.

Tot aquell teixit social es va esfondrar amb la desfeta de 1939. Algunes entitats van ser dissoltes, altres van patir la depuració dels seus directius i associats, molts dels quals van haver d’optar per l’exili. Les associacions que van sobreviure van haver de modificar substancialment el seu sistema de funcionament i les seves actuacions. En aquell context, el monopoli de la caritat exercit per l’Auxilio Social de Falange Espanyola va manifestar de nou la incapacitat de l’Estat espanyol per generar una xarxa social eficaç. Tampoc el model de seguretat social sorgit de l’Estat totalitari no va resondre a les autèntiques necessitats socials.Avui que estem construint la República Catalana, com a estat social i de dret, és bo que reprenguem la nostra tradició com a base per encarar un futur que volem equitatiu i just.


Agustí Alcoberro, professor d’Història a la Universitat de Barcelona, exdirector del Museu d’Història de Catalunya

Anuncis

“Educació: Una prioritat nacional” Article d’Imma Tubella

Catalunya té totes les condicions per ser un espai de coneixement i de talent de referència al sud d’Europa excepte la sobirania que li cal


ImmaTubella
Imma Tubella

Catalunya és un país que no té grans recursos naturals en el sentit clàssic del concepte. El seu gran recurs natural són les persones, les persones amb una educació de qualitat adaptada al món del segle XXI. Avui, les nacions fortes i d’avantguarda es construeixen amb ciutadans ben preparats, creatius i emprenedors en qualsevol àrea en la que treballin, sigui en el sector de la salut, industrial, acadèmic o de serveis, per citar alguns exemples, i això només s’aconsegueix amb una educació capaç d’oferir respostes a les necessitats i a les preocupacions de la societat, en cada època i en cada moment. La riquesa  de les nacions depèn, per damunt de tot, de la qualitat de l’educació, de la plena integració del conjunt de la població al sistema educatiu i de la fluïdesa en la relació entre les institucions de la societat i el sistema educatiu i de recerca, no sempre evident.

Des de fa vint anys, el món s’està transformant a marxes forçades i, amb ell, tots els sistemes educatius, mentre nosaltres, subjectes a un Estat espanyol que no té l’educació com a prioritat, estem lluitant per salvar els mobles de les ocurrències d’un ministre o de la immobilitat d’un altre, de llei d’educació a llei d’educació a quina més retrògrada.

Ara que ens preparem per canviar les regles del joc, la preocupació pel nostre sistema educatiu hauria de ser una de les nostres prioritats.

En altres moments menys propicis Catalunya ha posat l’educació al centre de les seves preocupacions nacionals. En les Bases de Manresa (1892) s’insisteix en la necessitat i urgència d’adequar l’ensenyament públic a les necessitats de Catalunya i a partir d’aquí varen sorgir moltes iniciatives -com la de donar una nova orientació al Magisteri per a convertir-lo en una força de renovació pedagògica i nacional o la de reinventar la formació ocupacional que tanta falta ens faria ara- i es van crear institucions amb l’estratègia clara de preparar els ciutadans per a un nou país.

Avui tenim el sistema educatiu que necessitem? Sincerament, penso que no. Aquest no és un problema només nostre, és un problema global amb algunes excepcions. Quines? Els països que van saber veure fa vint anys que la societat industrial arribava a la seva fi i que  iniciàvem una transició cap a un nou tipus de societat, diguem-ne societat de la informació, societat del coneixement o societat xarxa, on tot i tothom està connectat, on els continguts són oberts i on el que cal és repensar estructures, plans d’estudi, nivells, exàmens i metodologies, i molt especialment, formar bons mentors i bons tutors capaços d’avaluar i relacionar necessitats i coneixement i sobretot, fomentar el pensament creatiu i el talent.

Catalunya té una enorme necessitat de talent i el desenvolupament del talent comença amb una educació que obri portes i finestres, no que les tanqui o en el millor dels casos, tan sols les entre-obri. D’altra banda, fa anys que té totes les condicions per esdevenir un espai de coneixement i un node de talent de referència al sud d’Europa que no acaba de quallar perquè malgrat el marge de maniobra que li permet l’autonomia, no és sobirana. I si volem ser un país de primera divisió, perquè tenim totes les condicions per ser-ho, necessitem poder prendre les decisions que ens afavoreixen, no que altres amb altres interessos les prenguin per nosaltres.

Ara que tenim la urgència i la gran oportunitat d’un país per construir, hauríem de tenir en compte que amb l’educació ens hi juguem el futur. Serem el que sigui el nostre sistema educatiu.


Imma Tubella, doctora en Ciències Socials i Catedràtica de Comunicació de la Universitat Oberta de Catalunya

 

Romeva, a Vilanova: “Allò que avui sembla impossible, demà pot ser simplement inevitable”


Raül Romeva, conseller d’Afers Exteriors, Relacions Institucionals i Transparència de la Generalitat, ha participat aquest dilluns al vespre en un acte organitzat per l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) de Vilanova i la Geltrú sobre El procés vist des d’Europa. La presència de Romeva, fortament ovacionat, ha omplert l’Auditori de Neàpolis amb unes 250 persones.

L’acte de l’ANC ha coincidit amb la sentència del TSJC contra Artur Mas, Joana Ortega i Irene Rigau. No ens ha sorprès“, ha afirmat el conseller Romeva, pero no per això deixa de ser més greu. Per al conseller, aquesta sentència forma part de la deriva errònia del govern espanyol fora dels estàndards internacionals i posa en qüestió la credibilitat de l’Estat de Dret.

El titular d’Afers Exteriors ha destacat que la judicialització del procés repercuteix en la imatge negativa de l’Estat a escala europea, i ha apuntat les veus que demanen diàleg i una solució política, com la Fundació Konrad Adenauer, lligada a la CDU de la cancellera Angela Merkel. També ha destacat com un toc d’alerta en tota regla l’informe de la Comissió de Venècia contra la reforma de la Llei del Tribunal Constitucional, que permet que sigui aquest tribunal qui castigui la desobediència a les seves resolucions. Això, segons Romeva, va contra el principi jurídic de dret a la defensa.
El conseller ha apuntat que malgrat l’ofensiva judicial, la posició del govern no canviarà. Ha mostrat la convicció democràtica de l’executiu català de celebrar el referèndum a finals d’estiu i principis de la tardor. Un referèndum que, afirma, és perfectament legal. Ha assenyalat que el seu reconeixement a escala internacional dependrà que es faci ben fet, amb garanties democràtiques, i que sigui vinculant. El reconeixement vindrà del fet d’executar-lo.
En relació a la possibilitat de pactar el referèndum amb Madrid, Romeva ha afirmat que no pot ser una demanda eterna. Ho hem demanat 18 vegades. Ara fem l’últim intent. Pero quan això s’acabi, tothom s’haurà de posicionar. El conseller està segur que a l’hora de la veritat, la gent exercirà el dret a vot, es mobilitzarà. Tant els partidaris de la independència com els qui estan en contra.
Romeva ha insistit que el reconeixement internacional no vindrà abans del referèndum, sinó després. I ha posat com exemple el cas d’Eslovènia, que va convocar un referèndum unilateral i va declarar la independència. El conseller considera comprensible que els països europeus sentin neguit per la possibilitat que Catalunya s’independitzi, perquè el que volen és mantenir l’estabilitat, l’statu quo. Però ha afegitr que ningú no ha dit a escala internacional que no puguem votar. I ho entendran i respectaran si això es el que vol la població.
Finalment, Romeva creu que l’acceptació de la independència de Catalunya es produirà no en el terreny de les simpaties, sinó dels interessos. Considera que la comunitat internacional actuarà amb pragmatisme, com ho ha fet en altres casos. Allò que avui sembla impossible, demà pot ser simplement inevitable, va reblar.

“UNA FALTA D’INVERSIÓ QUE FRENA LA MOBILITAT” Article de Vicenç Relats

VicencRelats.jpg
Vicenç Relats

Una institució tan neutra políticament com la Cambra de Comerç de Barcelona presentava recentment unes dades que tomben d’esquena. Denunciava que el 2015 havia estat l’any pitjor des del 1997 en el grau d’execució de la inversió de l’Estat a Catalunya en infraestructures de mobilitat. El govern espanyol només va executar-hi el 59% de la inversió prevista, un 13% menys que la mitjana executada al conjunt de les comunitats autònomes.

D’entrada, ja escandalitzen uns índex d’incompliment tan grans d’unes inversions obligades, aprovades per llei. La gravetat, però, s’accentua molt més encara en constatar que en el cas català l’incompliment és sobre un pressupost inicialment ja molt baix, perquè suposava el 9,9% del total, quan el nostre país genera el 19% del PIB-la riquesa produïda- al conjunt d’Espanya i té un 16%de la seva població.

Queda clar, doncs, que a Catalunya l’Estat no només li pressuposta -en aquest cas en mobilitat- la meitat del que li correspondria per PIB i població, sinó que, a més, el grau d’execució acaba sent molt menor que a la resta. Fins al punt que, comptat i debatut, el 2015 Catalunya només va rebre entorn del 5% de tota la inversió en mobilitat feta pel govern espanyol. I, lamentablement, en les dades no tancades del 2016 la tendència ha estat similar.

Després d’haver llençat veritables milionades en aeroports sense avions, l’Estat espanyol no es corregeix i manté la seva aposta malgastadora en trens AVE de luxe i estacions sense passatgers. L’escandalós cas del baixador d’AVE que es construirà a partir del febrer vinent a Otero de Sanabria -un poblet aïllat de Zamora de 26 veïns, amb una inversió de 6,5 milions d’euros- n’és només un exemple. I en l’àmbit de les autopistes, l’Estat ha decidit rescatar les fracassades radials de Madrid, nacionalitzant-les, cosa que tindrà un cost d’uns 5.500 milions d’euros que els contribuents catalans -cosits de peatges-, es clar!, també pagarem.

Per més que ho pugui semblar, tot plegat no és cap broma de mal gust. L’Estat espanyol es dedica a prioritzar infraestructures costoses en territoris poc poblats i amb poca demanda i a fer rescats discriminatoris, mentre deixa de banda inversions urgents en zones productives com la de les Rodalies de Renfe a Catalunya o el corredor mediterrani ferroviari, que arrossega un retard endèmic.

Certament, “la manca d’inversió de l’Estat és un fre a l’economia catalana i a les empreses que operen a Catalunya”, tal com argumenta el president de l’entitat cameral, Miquel Vals.I tant. I malgrat que el dèficit inversor no deixa de créixer, Catalunya continua sent el territori més productiu de l’Estat, el més exportador i el que atrau més inversió estrangera, per més que el govern espanyol s’entesti a dir que el procés sobiranista les frena. ¿Es tracta d’un miracle o del sobreesforç de sempre dels catalans per progressar malgrat les traves d’un Estat a la contra?

“Fets, no paraules”(Facta, non verba),clama des d’antic l’expressió llatina que convida sàviament a no refiar-se de bocamolls que només prometen. Per això té una nul•la credibilitat l’enèsima ‘operació diàleg’ que el govern espanyol s’ha tret de la màniga, volent fer desdir la societat catalana de l’opció per la independència per la qual aposta majoritàriament. Però fan tardi la seva retòrica s’ha fet inaudible.

Conclusions com les de l’informe de la Cambra de Comerç són tan demolidores que un no deixa de preguntar-ses i és que, de fet, l’Estat espanyol no ha decidit ja-amb una curtesa de mires manifesta- deixar d’invertir ni un euro en una terra-una nació- com la catalana que sap que ben aviat s’alliberarà de la seva asfíxia. I se n’alliberarà, entre d’altres motius, per aquest maltractament sistemàtic -també en infraestructures- al qual el poble català ha estat sotmès durant segles.

Vicenç Relats, Periodista

“ESTAT DE BENESTAR: CANVI DE PRIORITATS I SOBIRANIA” Article de Ricard Gomà

ricardgom
Ricard Gomà

Perquè Catalunya pugui forjar un model de solidaritat col•lectiva avançat calen mesures arrelades en valors de justícia social i sobirania plena concretada en un Estat propi

L’estat de benestar és una de les dimensions clau configuradores de la societat, també a Catalunya. El model de benestar és l’espai d’articulació institucional dels drets socials. Es fa tangible per mitjà de polítiques que incideixen en la distribució de la renda, la qualitat dels treballs, l’accés als mecanismes bàsics de desenvolupament humà (educació, salut, autonomia, habitatge…), la garantia d’ingressos, la cobertura de necessitats bàsiques o l’atenció a situacions de vulnerabilitat. Cada estat de benestar expressa, d’una banda, contextos socials: les polítiques es transformen quan ho fan les condicions estructurals (bases demogràfiques, tipus de llars, migracions, canvi tecnològic…) i quan ho fan els cicles econòmics (bombolles immobiliàries, crisis financeres, caigudes d’activitat i ocupació…). Però els models de benestar són també, d’altra banda, l’expressió de variables polítiques: valors i prioritats de les majories parlamentàries i de govern; nivells de sobirania i capacitat col•lectiva de decisió; articulació del conflicte per part de moviments socials. Avui a Catalunya l’estat de benestar es troba immers en un escenari de canvi d’època; ha de fer front, també, als durs impactes socials de la crisi; evidencia una lògica neoliberal; i està mancat dels graus de sobirania necessaris. Deixant ara de banda els aspectes de caire més estructural, el nostre estat de benestar, per tal de millorar substancialment, hauria d’adoptar una doble dinàmica de canvi: cap a valors i prioritats diferents; i cap a la plena sobirania.

Valors i prioritats diferents. En un dels moments més durs de la crisi (2011), Catalunya va restringir l’accés a la renda mínima d’inserció i va deixar sense protecció a milers de famílies altament vulnerables. Avui encara no ha desplegat l’article 24.3 de l’Estatut, que confereix el dret a una renda garantida de ciutadania. El resultat és ben clar: en aquest àmbit, Catalunya se situa per sota de la mitjana de protecció de les comunitats autònomes de l’Estat. En el camp educatiu, va deixar d’existir una política pública de suport a l’educació infantil de 0 a 3 anys, mentre es manté intacte el finançament públic a l’escola privada elitista que segrega per sexe. Les polítiques d’habitatge queden lluny de donar resposta a l’emergència residencial, i Catalunya no s’ha dotat d’una política pròpia de regulació dels lloguers orientada a frenar la bombolla dels preus. I tot això succeeix quan el nostre país se situa molt per sota de la mitjana europea en ingrés fiscal, sense que s’hagi desenvolupat una estratègia tendent a reduir-ne la distància amb l’activació de les competències assumides.

Necessitat de sobirania. Les limitacions fins ara esmentades de l’estat de benestar a Catalunya són el fruit de decisions adoptades pels governs. Amb valors i prioritats diferents, en el marc de l’Estatut actual, s’haguessin pogut superar. Es poden de fet superar: no hi ha cap obstacle estructural, més allà de la voluntat de fer-ho. Però hi ha una segona dimensió, tant rellevant com l’anterior. Per tal d’adoptar un model avançat de benestar, amb capacitat de respondre als reptes de justícia social en ple segle XXI, Catalunya ha de ser sobirana, ha de deixar enrere les dependències que atenallen la decisió sobre els principals àmbits de política social. Podem considerar també alguns exemples. L’objectiu de l’ocupació de qualitat suposa capacitat de regulació de tots els vectors del mercat de treball, avui inexistent a Catalunya; l’objectiu d’una societat cohesionada implica poder bastir un sistema propi de promoció de l’autonomia personal i atenció a la dependència, sense cap mena de subordinació. El dret humà d’accés universal a la sanitat a Catalunya no hauria de poder ser vulnerat per decisions de l’Estat. El finançament de les polítiques socials, finalment, requereix d’instruments de sobirania fiscal sobre el conjunt de la riquesa generada, compatibles amb mecanismes de redistribució interterritorial.

En síntesi, perquè Catalunya pugui forjar un model de solidaritat col•lectiva avançat, proper als països europeus de referència, cal un doble gir: prioritats diferents arrelades en valors de justícia social; i sobirania plena concretada en un estat propi que disposi de totes les eines necessàries per ampliar l’horitzó d’allò possible avui.

Ricard Gomà, professor de Ciència Política de la UAB

“O JUGUEM TOTS, O PUNXEM LA PILOTA” Article de Jofre Llombart

jofrellombart
Jofre Llombart

La incapacitat de resoldre qüestions quotidianes ha dut a voler la independència moltes persones que no s’ho plantejaven.

Una de les acusacions que es llancen contra el moviment independentista és que els seus dirigents s’han oblidat dels problemes reals de la gent. I, dades en mà, és justament el contrari. És precisament la incapacitat de resoldre aquestes qüestions quotidianes les que ha motivat que moltes persones que mai no s’havien declarat independentistes avui votarien Sí en un referèndum. Hi ha dues grans traves: recursos i poder polític real per fer les coses. Cada any els catalans, votin el que votin, paguen en impostos 16.000 milions d’euros que després no retornen a Catalunya en forma d’inversions. Amb aquests diners de més, la Generalitat tindria garantides cada any, les partides de Sanitat, Educació i Transports. Però al marge d’aquest greuge econòmic, que suposa un fre en el desenvolupament de qualsevol país, hi ha una altra qüestió que canviaria si Catalunya tingués total llibertat de moviments: poder decidir sobre cada àmbit de la vida. Sense anar més lluny, en els últims anys el Tribunal Constitucional ha tombat desenes de mesures de caire social ja aprovades pel Parlament. És el cas conegut de la pobresa energètica, però també la possibilitat de cobrar un impost als bancs per a grans fortunes, protegir els ciutadans que han estat estafats per hipoteques o preferents, cobrar un impost per cada pis buit per dedicar-lo a lloguer social o fer polítiques d’igualtat entre homes i dones. Totes aquestes mesures, que res tenen a veure amb el 9N, es podrien estar aplicant si no fos que aquest alt tribunal les ha suspès a instàncies del govern espanyol en considerar que la Generalitat envaïa competències. És allò que la saviesa popular resumeix dient que “o juguem tots, o punxem la pilota”. Doncs bé, el govern espanyol ha punxat 22 pilotes en els últims quatre anys.

Jofre Llombart, periodista

RODALIES I LA DEMOCRÀCIA

EnricCasulleras.jpg
Enric Casulleras

Adam Smith, un dels pensadors més importants de la il·lustració, va deixar escrit que “sense xarxes de transport no pot progressar el comerç, i la falta d’infraestructures és el principal fre al progrés de les indústries i les ciutats”.

John Maynard Keynes, potser l’economista més important del S. XX, va escriure que la inversió en infraestructures és un element central per reactivar una economia en dificultats.

Sembla clar, doncs, que qui vulgui la prosperitat de Catalunya ha d’apostar per millorar les carreteres i els ferrocarrils, pel corredor mediterrani, per la connectivitats dels aeroports, pels accessos al port de Barcelona…

Com que els nostres impostos els recapta el govern d’Espanya, haurien de ser les institucions espanyoles que invertissin en aquestes infraestructures i vetllessin perquè donessin bon servei. Ho fan? La pregunta és un insult als usuaris de Rodalies, a les indústries que utilitzen els serveis portuaris, als qui han de comerciar amb ciutats de llevant…

La conclusió és òbvia: la nostra prosperitat no és un objectiu de les institucions espanyoles. Molt bé, doncs llavors volem institucions pròpies. Volem que els nostres impostos serveixin per fer allò que ens cal per no ofegar-nos econòmicament. Si més no, volem comptar-nos per veure quants preferim institucions pròpies i quants es conformen en seguir depenent dels ministeris espanyols. I com es fa per comptar? Doncs es posa una urna i es compten els vots, com a qualsevol democràcia civilitzada. Qui es negui o impedeixi posar les urnes no es mereix cap dels dos adjectius: ni demòcrata ni civilitzat. Jo vull viure en un país que sí que ho sigui…

Enric Casulleras

Professor de la Universitat de Vic